Difamació, de Eva Piquer

El marido de la escritora Eva Piquer, Carles Capdevila, agonizaba en el hospital, enfermo de cáncer. Era un hombre muy querido en el universo literario y periodístico catalán, motivo por el cual todo el mundo contenía el aliento. Bueno, todo el mundo no. Un columnista ávido de fama aprovechó la circunstancia para burlarse del matrimonio. Diez años después, Eva Piquer escribe un libro reflexionando sobre la crueldad dentro del mundo de las letras. Es un caso real; en Catalunya no se habla de otra cosa.

En Zenda ofrecemos un fragmento de Difamació (Club Editor), de Eva Piquer.

***

Puc jugar a endevinar qui és el Cabronàs, tampoc tinc tants enemics. El que no puc és compartir el missatge amb l’home atemorit que seu a la cadira de plàstic del costat, perquè ja fa temps que em va delegar la feina de parar els cops. Com a roca de la família, em toca a mi filtrar l’aparició de qualsevol text que parli d’ell, sobretot si en malparla. Tu llegeix el que vulguis però no me’n diguis res —sonava a ordre perquè ho era—, no me’n facis ni un trist resum, avisa’m només si mai creus que m’he de querellar o que he de contractar un sicari.

Busco l’article del Cabronàs perquè no me’n sé estar i perquè avui no ve d’una mica, ja he tocat fons cèl·lula a cèl·lula (el fons no té fons, però encara no ho sé). El trobo de seguida, s’està compartint molt,

massa, i uns algoritmes rudimentaris però prou eficaços hi juguen a favor. El meu parent bocamoll té raó: traspassa tots els límits de la decència. Malparla del meu marit i malparla de mi, per bé que malparlar és un verb molt suau. Aquest paio s’ha aficionat a burlar-se de tots dos en bloc. Estem casats i compartim quatre fills, però només els qui ens coneixen saben que som parella. No en fem gala, no anem junts a actes socials, cadascú té la seva feina (som periodistes tots dos: ell dirigeix un diari d’informació general i jo he muntat un digital de cultura). Però el Ricard —així el rebatejaré deu anys després, i que em perdonin els Ricards del món sencer— s’entesta a disparar contra ell i, de rebot, contra mi. O contra mi i, de rebot, contra ell. De fet, en el text en qüestió la que rep més soc jo. I no estic d’humor ni per querellar-me ni per pagar sicaris, ara. Tinc quatre fills que, em fa pànic pensar-ho, potser es quedaran sense pare.

El Ricard comença explicant que jo digereixo malament els seus escarnis i que m’he d’anar prenent ansiolítics per suportar-los. Fa gràcia, perquè l’única vegada que em van receptar ansiolítics vaig preferir plegar de cop d’un càrrec electe abans que començar a medicar-me. Soc filla de ma mare, fugim dels medicaments i tenim una fe injustificada en la capacitat del cos per regenerar-se solet. La medicina és l’art d’entretenir el pacient mentre la natura cura la malaltia: ho diu un diccionari d’humor cínic que vaig comprar a la Barnes & Noble de l’Upper West Side, al carrer 82 amb Broadway. No tinc res contra els ansiolítics, segur que són un

bon invent. Però soc la que va parir una filla sense epidural i la que no vol anestèsia a cal dentista ni que li hagin de matar un nervi (aquí vaig perdre: la dentista es va plantar i em va clavar una injecció). El 2025 escriuré aquestes ratlles amb el peu dret trencat, una fractura del cinquè metatarsià, però no em prendré calmants perquè prefereixo prescindir-ne. Hi ajuda que tinc una resistència al dolor tan exagerada que pot arribar a ser perillosa: el dolor ens avisa que alguna cosa no va bé, és un senyal d’alarma. Parlo del dolor físic, és clar. Contra el dolor moral no hi estic immunitzada.

Encara som a la sala d’espera d’oncologia quan em truca el fill de divuit anys. Ja li ha arribat l’article, que es propaga per les xarxes com la pólvora encesa. El nano té una mena d’atac de nervis, plora i crida. El títol de l’article és el cognom del seu pare seguit del meu: els seus cognoms. Penso en els altres fills. Els he de protegir com sigui, els vull protegir, no els podré protegir. Ni Déu podria aturar internet des d’una sala d’espera amb mala cobertura. D’aquí a una estona el de tretze anys —primer curs que té mòbil— m’enviarà per whatsapp un “¿oi que el pare no es morirà?” i una careta trista. Diumenge a la nit vaig estar parlant amb ell d’un dels primers reportatges que vaig fer com a periodista, el març del 1989. “Supervivents: el càncer no sempre mata”, es titulava. Avui voldrà que li confirmi que el seu pare tindrà la mateixa sort que les persones que vaig entrevistar llavors. El nen sap destriar el gra de la palla millor que jo: llegirà la punyalada difamatòria, no ho podré impedir, però l’únic que li preocuparà és la possibilitat imminent de la mort.

Aquell article repugnant de l’octubre del 2015 —un vòmit biliós en tota regla, el Vòmit, la majúscula és meva— acabava dient que, en cas que el meu home es morís pel càncer que patia, jo passaria a ser automàticament “la vídua oficial de la tribu”. A la següent frase ja es referia a mi com “la nostra futura Pantoja”.

La meva àvia materna, l’àvia que sí que sabia llegir, era sorda i, com que no es podia distreure amb la ràdio, es comprava cada setmana dues o tres revistes de les que van córrer a coronar Isabel Pantoja com la viuda de España. L’apel·latiu em devia escandalitzar ja aleshores. Vaig ser una nena minuciosament informada dels drames dels famosos, perquè la iaia em passava les revistes del fetge amb una setmana de retard.

Amb una setmana de retard, dia més dia menys, el meu pare va llegir el Vòmit. No li vaig preguntar com li havia arribat, no ho vaig voler saber. Ma mare i jo havíem intentat que no el llegís, perquè el coneixem. El pare faria el que fos per mi, em voldria protegir a totes hores de tots els monstres del sistema solar. Del disgust i la indignació i la impotència, va tenir una crisi hipertensiva que el va fer anar a urgències de Sant Pau.

És a dir. Quan tot just acabaven de diagnosticar un càncer al pare dels meus quatre fills i em trobava al llindar de l’infern, quan intentàvem bandejar dels cervells respectius la idea d’una mort a curt termini, just en aquell moment de vulnerabilitat i desconcert i autoengany, un ésser humà va trobar oportú assetjar-me amb una sèrie d’articles difamatoris que van culminar en un text carregat de mentides i prejudicis que em presentava com la vídua oficial de Catalunya. El text va aparèixer un any, set mesos i divuit dies abans —abans!— de la mort del meu marit. Ell era viu, però a mi ja m’havien atribuït la condició de vídua.

Amb els seus insults recurrents i amb l’ús del dolor privat com a projectil públic, el Ricard em va fer un mal impossible d’imaginar si no t’hi has trobat. Un dany irreparable en molts sentits. Però no va aconseguir decapitar-me i avui, deu anys després, em sento prou forta per respondre. Per deixar de callar. Per tornar-li, embolicades a la meva manera, les paraules que em va escopir en aquell Vòmit i en altres episodis clínics anteriors o posteriors.

[…]

—————————————

Autora: Eva Piquer. Título: Difamació. Editorial: Club Editor. Venta: Todos tus libros.