La mentidera, de Eva Pitarch

El debut narrativo de Eva Pitarch ha traído un soplo de aire fresco a la literatura en lengua catalana. La novela cuenta la historia de una mujer que, habiendo perdido a su hija tres años atrás, se dedica a deambular por la ciudad ocultando su dolor y desesperación. 

En Zenda reproducimos las primeras páginas de La mentidera (Més Llibres), de Eva Pitarch.

***

Dilluns

Aquest matí m’he llevat a la mateixa hora de sempre com si hagués d’anar a la feina, com cada dia, com un dilluns qualsevol. Quan el Daniel m’ha preguntat si m’esperava perquè anéssim junts amb l’autobús, li he dit que sí. Per sort ell baixa abans que jo i no he hagut d’esquivar ningú de la feina, he passat la meva parada de llarg i m’he quedat fins al final del trajecte sense cap destí concret, només per no haver de pensar.

Tothom menteix. M’ho dic mentre arrossego el nesprer i el poc que queda de mi dins del carretó d’anar a comprar. Tothom menteix. Penso en com li diré al Daniel que el nostre nesprer ja no és al pati. Penso en tot el que no li he dit.

Després de baixar del bus he donat voltes d’un lloc a l’altre sense saber on anar, badant davant dels aparadors, emprovant-me roba i sabates només per fer temps… Fins que cap al migdia m’ha entrat gana i m’he comprat una amanida del súper i una mica de fruita. I he vist les primeres nespres. I he sentit amb urgència que havia de treure el nesprer de casa. Decideixi el que decideixi. Passi el que passi, el nesprer no s’hi pot quedar.

Fins fa tres anys, casa nostra era lluminosa, el nostre pati no. Aquell pati que ens havia fet decidir a comprar el pis, mai va acabar de respondre a les expectatives que ens havia generat, i va acabar sent un lloc descurat i gris. L’única cosa que en tots aquests anys hi ha donat una ombra d’alegria ha estat aquest nesprer que ara arrossego. Els primers mesos d’anar-hi a viure van ser els únics moments en què vam fer intents de donar una mica de vida a aquell pati: vam plantar-hi alguna llavor que no va durar prou per saber si ens agradava, i vam comprar una taula i unes cadires que només vaig envernissar una vegada i que ja no fem servir perquè cauen a trossos. Sense el nesprer, el pati queda buit. El Daniel de seguida veurà que no hi és. I no ho deixarà passar. Ho preguntarà. M’ho preguntarà. I no sabré què dir-li. Tornaré a mentir.

Tothom menteix.

Quan l’Àlex veu que menteixo fa com si no se n’adonés o, si és massa evident, se’n riu una mica, ridiculitzant-me amb la seva complicitat infantil que tant m’agrada. Però el Daniel, no. El Daniel s’hi dedica. No és que es diverteixi, ni que li agradi humiliar-me, pobre, ni que volgués no en sabria, només sembla que honestament i de manera infatigable continuï pensant que encara tinc solució, que encara em pot redreçar. Que només necessito que algú amb el cap tan endreçat com ell m’assenyali el camí que he de seguir. I jo escolto el seu sermó resignada i en silenci, com si tornés a tenir deu anys. Assisteixo a converses espesses en les quals jo ja no hi soc. Abans em defensava, buscava excuses, construïa febles promeses… Ara no. Ara, ja ni tan sols  intento justificar-me. Accepto que em renyi, desitjant que acabi ràpid i intentant entendre què ho fa que el Daniel estigui tan convençut que, si m’ho explica tot amb el seu afany didàctic, acabaré sent la Sara que ell vol que sigui; una Sara que té poc a veure amb mi, una Sara imaginada que viu en un món on cadascú és just com vol ser.

La primera vegada que em va enxampar amb una mentida va ser a casa dels seus pares, en un sopar romàntic que havia preparat aprofitant que ells estaven de viatge. Feia poc que ens coneixíem, el cap de setmana anterior l’havíem passat en un hotel idíl·lic en una platja poc concorreguda. Havia estat una sorpresa de les seves, quan encara m’agradaven, quan encara em semblava bé que decidís per mi: ell havia fet la reserva, portava l’equipatge per a tots dos…, fins i tot m’havia comprat unes aletes i un tub per fer esnòrquel. Va ser un bon cap de setmana, va fer esvair alguns dels molts dubtes que jo tenia dels meus sentiments i em va ajudar a vèncer la por d’emprendre una relació per a la qual en aquells moments no em sentia amb forces ni il·lusió; jo, que encara no sabia prou el que era no tenir forces ni il·lusions per emprendre res. Vam sortir poc d’aquella habitació, i quan ho fèiem era per anar a estrenar les aletes i immortalitzar-ho fent-nos fotos ridícules sota l’aigua. Jo vaig preparar-les per projectar, havíem acordat que les miraríem tots dos junts havent sopat. Però jo ja les havia vistes i les havia seleccionades; de fet, en cap moment em va passar pel cap no fer-ho, i donava per descomptat que ell sabria que ho faria. Em pensava que allò de prometre’s fer coses junts formava part de la comèdia romàntica en la qual fèiem veure que vivíem. I en aquella innocència de les primeres trobades, no em vaig esforçar a dissimular-ho. I encara ara no sé qui dels dos va quedar més desconcertat: si ell perquè li havia mentit o jo, perquè ell es pensava de veritat que seria capaç de no mirar les fotos abans i de suprimir-ne unes quantes… Va ser el primer sermó, el primer de molts: sobre compromís, implicació, confiança… Els seus mantres que anys després sabria que m’acompanyarien sempre.

I ara no sé on portar el nesprer, l’Àlex és de viatge i he de deixar-lo en algun lloc avui mateix. He sortit amb presses, emprenyada com una mona després de no trobar les claus de casa de l’àvia, ara mateix l’únic lloc on puc deixar-lo. Soc l’única que tinc les claus de casa de l’àvia Francisca. Fa temps que no hi viu ningú, mentre ella mata els dies en una residència a fora de la ciutat, a prop d’un mar que no veu i amb uns jardins immensos pels quals la passejo amb la cadira de rodes, fent veure que no m’adono que tant li fa.

La primera vegada que vaig anar a veure-la, em pensava que no seria capaç de tornar-hi. Era un lloc net i ordenat on tothom feia l’esforç de ser molt amable, però, mentre m’endinsava per aquell passadís interminable, un tros de mi queia a cada pas: ara un braç, ara els ulls, ara el coll, ara el fetge; la primera de totes les vísceres que vaig escampar obscenament per aquell terra descolorit de tant lleixiu.

Jo, a l’àvia Francisca, no la volia dur enlloc, ella estava bé al seu pis petit i cèntric, tenia les veïnes de tota la vida que li feien companyia i que estaven pendents d’ella quan nosaltres no podíem. Entre totes tenien cura les unes de les altres. Sí, havia caigut una vegada i sovint es despistava, tot i així estava bé. Estava bé. La resta de la família no ho veia així…, i ho van «arreglar». «És el millor per a tots.» Aleshores no sabia que, temps després, me’n cansaria, de sentir aquesta frase: «És el millor per a tots», «És el millor»… De tant sentir-la, m’ha deixat de fer mal.

_______________

Autora: Eva Pitarch. Título: La mentidera. Editorial: Més Llibres. Venta: Todos tus libros